La síndrome d’alienació parental és un trastorn que es manifesta

per l’important rebuig que mostra un/a menor respecte al seu pare

o la seva mare i, a vegades, la família extensa que hi està vinculada,

en els casos de separació i divorci, sense que hi hagi negligència,

maltractes o abús per part d’aquests que puguin explicar el comportament

del/de la menor.

El nen/a es nega a relacionar-se amb el seu pare o mare

(generalment el que no té la custòdia), referint-se a fets que no han succeït o han estat

magnificats; en tot cas, que per si sols no explicarien el rebuig, i permet

considerar que hi ha elements d’inducció d’un o més adults, generalment

el pare-mare custodi, però de vegades també altres membres de la família extensa d’aquest/a.

En els casos més greus pot acabar amb la destrucció total del vincle paterno/materno-filial.

La persona progenitora “alienadora” utilitza totes les possibilitats que li ofereix

l’altre/a per presentar al seu fill/a una imatge distorsionada, negativa d’ell/a.

Pot distorsionar records, canviar intencionalitats, magnificar fets d’escassa

importància, minimitzar actuacions positives de l’altre/a, fins a aconseguir

canviar la imatge i els records que l’infant tenia del seu pare/mare i presentar-lo

com una persona que no es mereix l’estima ni la relació amb el seu fill/a.

En aquest procés s’implica el/la menor fins al punt que després d’un temps exposat

a les pressions i manipulacions de persones tan properes, és ell/a mateix/

a qui s’atribueix la voluntat única de rebutjar el seu pare/mare i expressa

com a pròpies les dificultats que li impedeixen relacionar-s’hi amb normalitat.

Aquest procés d’”alienació”, de programació pot portar en els supòsits més greus a

denúncies per agressions o abusos sexuals del pare/mare que es vol allunyar.

Entre altres comportaments que es poden identificar

en un/a menor immers en aquest trastorn, podem assenyalar els següents:

1. Negativa a relacionar-se amb el/la pare/mare. L’infant es nega fins i tot

a realitzar qualsevol activitat que en temps anteriors havia estat satisfactòria per a ell.

2. Absència d’ambivalència, polarització. Per a l’infant hi ha un pare/mare bo

i l’altre dolent, sense esquerdes, no pot acceptar cap aspecte positiu del

pare/mare alienat/ada, ni pot referir-se a cap bon moment en la seva història

amb ell/a. Tanmateix no pot acceptar cap qüestionament del 1 comportament

o de les actituds del/de la pare/mare alienador/a, amb el qual s’identifica.

3. Discurs d’adult. Presenta un discurs no adequat per la seva edat amb

arguments “deixats” iguals als que fa servir el seu progenitor/a, freqüentment

estereotipats, sense que pugui explicar-los ni relacionar-los amb fets viscuts.

4. Temor a la pèrdua de l’amor del pare/mare alienador/a.

5. Temor al pare/mare alienat/ada

sense haver tingut experiències prèvies de violència per part seva.

6. Fenomen del “pensador independent”. Insistència del/de la menor que és ell/a

qui es nega a aquesta relació desvinculant la persona progenitora de qualsevol inducció.

7. Generalització del rebuig a la família extensa de la persona rebutjada, encara

que fins llavors la relació hagi estat bona. La persona progenitora alienadora acostuma

a presentar-se com a facilitadora de la relació i diposita en el seu fill/a la

responsabilitat de relacionar-se amb l’altre/a o no adduint raons pròpies

d’ambdós i respecte per part seva de la decisió del/de la menor.

Però alhora els seus missatges són contradictoris, exerceix un important control

de les activitats que l’infant realitza amb l’altre/a, manifesta temors explícits

davant seu, fa comentaris negatius i desvaloritzadors de l’altre/a…

En alguns casos es presenta com a víctima d’una situació injusta, cosa que converteix

l’infant en protector del seu pare/mare, havent de posicionar-se a favor d’ell/a i vivint

com una traïció qualsevol sentiment positiu que senti cap a l’altre/a.

A la persona progenitora alienada, per la seva part, li costa entendre el canvi d’actitud

del seu fill/a, i no sempre les pautes emprades per transmetre-ho són les més adients:

generalment vol insistir, fer-li veure que està en un error; a vegades pot culpabilitzar-lo,

en altres exterioritza el seu convenciment que és l’altre pare/mare el/la què l’està

manipulant; tot això provoca més rebuig en el/la menor.

Comportaments que es troben en els pares/mares “alienadors”:

1. Interferències en el compliment de les visites dels seus fills:

• Organitzar activitats molt atractives per als menors en el temps que aquests

han d’estar amb l’altre/a.

• Impedir-los-hi el contacte telefònic.

• Impedir que agafin els regals que aquest/a o la seva família els fan.

• Reforçar positivament qualsevol queixa o negativa del/de la menor a fer les visites.

• Impedir les visites.

2. Desvalorització de l’altre/a i de qualsevol comentari positiu que l’infant faci respecte a aquell/a.

3. Presentar la nova parella com el seu pare/mare.

4. Negar al/a la pare/mare alienat/ada qüestions relatives a la pàtria potestat:

accés a informació escolar o mèdica del seu fill/a, prendre les decisions sense consultar-li.

Es descriuen tres tipus de SAP en funció de la gravetat en què es manifesta:

Lleu: Generalment la relació pare/mare/fill/a es manté tot i que amb queixes

intermitents per part del/de la menor. Aquest/a encara es mou en l’ambivalència

i pot expressar alguna experiència positiva amb el seu progenitor/a.

Moderat: Les visites es realitzen amb dificultat, els episodis de queixes i

enfrontaments del/de la menor son freqüents, augmenta la polarització

de l’infant i l’assumpció de la seva responsabilitat en el rebuig del seu pare/mare.

Greu: En la majoria dels casos no es poden realitzar les visites, la relació és

inexistent i si es promou pot desencadenar episodis d’agressivitat cap al/a la

pare/mare alienat/ada. Generalment es manifesta en processos de separació

conflictius, tot i que de vegades també es pot donar en casos de separacions

que en el seu dia s’han realitzat de mutu acord però en les quals posteriorment

s’han anat deteriorant les relaciones entre els progenitors.

Xavier Bonet

Advocat de Girona