L’Audiència Provincial de Girona,condemna a l’empresa a indemnitzar al treballador, asistit de l’ Advocat de Girona Xavier Bonet, per l’ACCIDENT LABORAL que va patir quan manipulava una màquina considerada perillosa, i conseqüència de la qual va perdre un braç. determinant que per a la resolució de sengles recursos, hem de partir de dos elements fonamentals, el primer d’ells es refereix a la naturalesa de l’accident i el segon d’ells al lloc on es va produir el mateix. Així, ens trobem amb un accident laboral, en el qual, com encertadament assenyala la sentència recorreguda, hem d’acudir a les modernes teories sobre l’objectivació de la responsabilitat mitjançant el mecanisme de la inversió de la càrrega de la prova que postula que, quan l’esdeveniment danyós es produeix en l’esfera laboral ha d’atendre’s al principi d’inversió de la càrrega probatòria, no procedint posar a càrrec de la víctima la inassequible prova de la culpa del patró, qui sent òbviament el creador del risc i el beneficiari de l’activitat del interfecte s’eximiria així de responsabilitat, sobre la base de la qual cosa en aquest àmbit ha de presumir-se l’existència de negligència del causant del dany excepte quan, a part de força major, l’autor de l’acció o omissió acrediti degudament haver actuat amb la cura que requereixen les circumstàncies de lloc i temps i el sector de la vida social en què es va produir el succés, i que la culpa del perjudicat o d’un tercer, en la hipòtesi que concorri, es present amb caràcters d’exclusivitat o amb tan acusat relleu com per absoldre a una altra concurrent, atès que en un altre cas només procediria certa compensació traduïble en moderació del muntant econòmic a satisfer (SS. TS 18 març 1982; 11 abril 1984; 12 abril 1984; 10 juliol 1985; 28 octubre 1985; 20 març 1987; 25 juny 1991; 20 gener 1992; 10 juliol 1993; 7 març 1994; 29 novembre 2001). I això no pot ser d’una altra manera, doncs, com també s’assenyala en la sentència recorreguda, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals imposa a l’empresari una sèrie d’obligacions i mesures per a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut en el treball, per la qual cosa, en el cas que es produeixi un accident laboral, haurà de presumir-se que si el mateix s’ha produït, ho ha estat perquè tal protecció no ha estat eficaç.

El segon element que hem de tenir en compte es refereix al fet que l’accident es va produir quan el treballador estava manipulant en una màquina, que havia estat instal·lada feia molt poc dies per una altra empresa i a la vista del resultat danyós, de les característiques de la màquina, de les mesures de seguretat que tenia i de les incorporades amb posterioritat a l’accident, ens trobem amb una màquina que originava un risc per als usuaris de la mateixa, per la qual cosa el fabricant estava obligat a adoptar totes les mesures de seguretat encaminades a evitar que aquest risc es convertís en dany. Que es tracta d’una màquina perillosa ja ho indica el Centri de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball, quan va informar que a la zona d’operació de la màquina hi ha un elevat risc d’atrapament, sent necessari l’adopció de mesures correctores per evitar-ho. Amb la qual cosa, és clar que, novament, ha d’aplicar-se la doctrina sobre la responsabilitat per risc que suposa la presumpció de culpa i la inversió de la càrrega de la prova.

Tots dos recurrents han pretès demostrar la seva falta de culpa imputant-la al contrari o al propi treballador, però la veritat és que no ho han aconseguit, doncs encara que no s’hagi demostrat la causa concreta per la qual va fallar la màquina, això no resulta rellevant amb base a tal doctrina, ni suposa la falta de demostració de la relació de causalitat, doncs prou per considerar que existeix la mateixa i imputar l’accident a una acció o omissió dels demandats, el fet que l’accident es va produir quan el treballador estava efectuant la seva activitat laboral sota la direcció de l’empresari quan es va produir el sinistre i que el mateix deriva de la caiguda intempestiva del motlle de la màquina quan estava sent manipulat.

MAQUINÀRIA CERAMICA 2000, S.L., com hem dit, fonamenta el seu recurs a manifestar que ha quedat demostrat que la màquina funcionava correctament i que complia amb totes les mesurades seguretat. No obstant això, encara que és cert que no s’ha demostrat com va ser la causa concreta per la qual va baixar el motlle, això no significa que la recurrent no hagi de respondre, doncs en el present cas es presumeix la culpa, corresponent-li la prova encaminada a demostrar que la baixada del motlle no es va produir en una fallada mecànica, sinó en una altra causa no imputable a ella. I això no ha estat demostrat, doncs respecte de l’informe del MATT, d’una banda, es desprèn com a primera conclusió que no van poder detectar-se les causes mecàniques, hidràuliques o elèctriques que van accionar la baixada imprevista del motlle, però d’això no pot extreure’s la conclusió que la màquina funcionés perfectament al moment de l’accident i que fos impossible una fallada de la mateixa. Si analitzem profundament tal informe observem que els tècnics que ho van elaborar només van comprovar si la màquina fallava o no atenent a les diferents posicions (pàgina 4 de l’informe) i el fet que no fallés no vol dir que en la construcció de la màquina no es cometés alguna fallada que es manifesti unes vegades i unes altres no i per demostrar això era necessari, evidentment, la pràctica d’un examen per un perit industrial sobre la naturalesa, característiques, etc. de la màquina i tal examen no s’ha practicat, corresponent la càrrega de fer-ho a la recurrent i no al demandant. En segon lloc, la MATT indica que no existia cap mecanisme de bloqueig mecànic de la màquina al moment de l’accident i proposa com a pla d’actuació tal sistema de bloqueig, per tant, és obvi que no tenia totes les mesures de seguretat per evitar un accident, no podent excusar-se la recurrent en què estava homologada per la CE, doncs com reiteradament diu la jurisprudència, no n’hi ha prou amb el compliment de les normes administratives per quedar exempt de responsabilitat civil, doncs quan es tracta de màquines o activitats perilloses, ha d’esgotar-se la diligència a fi que tal risc no es converteixi en dany i si malgrat això es produeix, això no significa una altra cosa que alguna cosa va fallar i que no es van complir totes les actuacions necessàries per evitar-ho.

El Centri de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball de Girona tampoc arriba a la conclusió que l’accident es va produir per una fallada en la màquina, indicant que no van detectar cap anomalia en el funcionament dels comandaments de la màquina i els seus polsadors, la qual cosa no vol dir que no pogués tenir alguna anomalia, per exemple, en el sistema de propulsió hidràulic, però assenyala que, malgrat el que s’indica en el manual d’instruccions sobre el compliment de les directives comunitàries, no compleix alguns dels articles de la Directiva 89/392/CE i RD 1435/92 que la incorpora a l’ordenament espanyol, al no estar protegits els elements mòbils de les màquines que intervens en el treball habitual de les mateixes i les instruccions del manual són clarament insuficients.

La Inspecció Provincial de Treball i Seguretat Social, partint dels dos anteriors informes i després de les recerques realitzades, arriba a la mateixa conclusió de no poder determinar com va ser la causa exacta de l’accident, acceptant l’informe del Centri de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball, quant a les deficiències detectats, però sense considerar provat que les manques detectades tingui una relació directa amb l’accident objecto de l’actuació inspectora. Però novament, no va existir cap informe pericial per un tècnic industrial que descartés una fallada en la màquina.

És a dir, tals informes encara que tinguin una valor de veracitat iuris tantum, tal valor ha de referir-se únicament al que en això es dictamina i en cap d’ells s’afirma que la màquina no pogués tenir cap fallada interna, doncs no van fer un examen tècnic de la mateixa. Això suposa que la càrrega de provar la correcta correcció de la màquina corresponia a la recurrent i no al demandant, i tal prova no s’ha practicat, al contrari, existeixen proves que indiquen que la màquina no funcionava correctament amb anterioritat a l’accident. Així, consta que en la recurrent va oposar en un altre procés civil a la reclamació de la subministradora del sistema hidràulic que el mateix no funcionava correctament; el motiu pel qual van decidir canviar el motlle l’era perquè no feia correctament els tests o les trencava; el Sr. Pablo accepta que el sistema hidràulic o sistema de bloqueig pot fallar, encara que sigui improbable; el Sr. Juan reconeix també aquesta possibilitat, afegint que després de la instal·lació existia un problema mecànic consistent en un frec i que es va corregir però indica que també existia un moviment possiblement derivat de la part hidràulica.

CERAMIQUES DEL BAIX EMPORDÀ, S.L. insisteix que l’accident no va poder produir-se més que per una fallada mecànica en la màquina, no obstant això, com hem vist, no existeix cap prova pericial d’un tècnic industrial que ho confirmi i els arguments que dóna el recurrent i la prova en què es basa no són suficients sobre aquest tema. Tal prova no és una altra que les declaracions del propi demandant, que lògicament pensa que l’accident es va produir per una fallada en la màquina, però no és més que la seva creença sense fonament algun i sense que en la demanda digui realment que l’accident es va produir per una fallada de la màquina, per la qual sentencia no ha pogut ser incongruent amb la causa de demanar, a part que la responsabilitat del seu empresari la fonamenta en altres fets. D’altra banda, ha d’assenyalar-se que el fet que la màquina estigués en atur manual pot ser un indici que la mateixa va fallar, fins i tot, com hem dit, la pròpia entitat MAQUINÀRIA CERAMICA 2000, S.L. va defensar la fallada en el sistema hidràulic en el procediment canviari en el qual la subministradora de tal sistema li reclamava unes lletres de canvi lliurades en paga d’aquest subministrament, la qual cosa ha estat un element a tenir en compte per fonamentar la condemna d’aquesta societat. Però, també és cert que, a part de la necessitat que estigués parada, era necessari també que estigués bloquejada i si acudim a aquests informes resulta que no queda molt clar que el polsador d’emergència estigués accionat.

No obstant això, encara que l’accident s’hagués produït per una fallada mecànica, seguiria existint responsabilitat de l’empresari. A més dels arguments del Jutjador d’instància, ha d’assenyalar-se que tant el treballador com a empresari han vingut manifestant que es va decidir canviar el motlle perquè les peces de ceràmica no sortien correctament o es trencaven, indicant-ho també algun testimoni, la qual cosa, si tenim en compte que feia una setmana que s’havia instal·lat, indicava la necessitat de cridar a l’empresa instal·ladora perquè la revisés i canviés ella el motlle. No resulta diligent haver procedit al canvi del mateix directament per l’empresari amb l’ajuda del treballador lesionat, sense assegurar-se de les causes del mal funcionament i sense estar degudament instruït el treballador. Respecte a això, òbviament, aquest coneixia la forma en què es canviava el motlle, doncs ja tenien altres màquines, però aquesta informació era insuficient i l’empresari no ha acreditat en absolut que hagués prestat la informació adequada, ni tan sols els havien facilitat el llibre d’instruccions, que per cert també era deficient, i quan l’empresa instal·ladora va informar sobre el procediment a seguir per canviar el motlle, no s’ha acreditat degudament que el treballador es trobava present. Per tant, els coneixements que tenia el treballador eren aquells respecte d’altres màquines semblants però no iguals a la de l’accident i respecte de l’accident coneixia allò que el Sr. Carlos Francisco li va poder anar transmetent mentre van estar canviant el motlle, la qual cosa, evidentment, resulta insuficient, si tenim en compte que es tracta d’una màquina perillosa, com realment es va demostrar. Si a això li afegim que el treballador es va quedar només durant el transcurs de la manipulació de la màquina, sense estar degudament capacitat per dur a terme el canvi del motlle, moment en el qual es va produir l’accident, és clar que l’empresari no va actuar amb la diligència deguda.

D’altra banda, encara que fos cert que el treballador coneixia perfectament el funcionament de la màquina i la forma en què havia de canviar-se el motlle, resulta que el Jutjador d’instància assenyala que l’empresari no tenia elaborada l’avaluació de riscos del centre de treball, ni s’havia iniciat la formació dels treballadors en matèria de seguretat i salut laboral. Efectivament, el Centri de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball ressalta tals deficiència comeses per l’empresa. És cert que la Inspecció de Treball considera no provat que la manca de tals elements tinguin una relació directa amb l’accident objecto de l’actuació inspectora. Lògicament, tal Organisme va arribar a aquesta conclusió perquè no va poder determinar exactament la causa de l’accident, però des de l’àmbit de la responsabilitat civil, que com hem dit, és una responsabilitat per risc, tal incompliment si resulta rellevant. Efectivament, la MATT va informar que no existia cap mecanisme de bloqueig mecànic de la màquina al moment de l’accident, recomanant que hauria d’instal·lar-se el mateix, com hem vist i El Centri de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball també indica el perill existent per la possibilitat d’accés a la zona d’operacions de la màquina sense la deguda protecció del treballador. Això significa que si s’hagués elaborat per l’empresa l’avaluació dels riscos del centre de treball i hagués realitzat la formació dels treballadors en matèria de seguretat i salut laboral, a ben segur que s’hagués detectat que la màquina causant de l’accident o les anteriors, que segons s’al·lega eren similars, no complien amb les mesures de protecció dels treballadors, segons indiquen tots dos Organismes públics i, per tant, es podia haver adoptat amb anterioritat tals mesures, per exemple, exigint a la constructora-instal·ladora de la màquina que incorporés les mesures de protecció pertinents.

Quant a la possible culpa del treballador que els recurrents li imputen, no cap més que ratificar les conclusions del Jutge d’instància quant a la falta de prova sobre la mateixa, càrrega que els corresponia als recurrents.

L’entitat CERAMICAS DEL BAIX EMPORDA, S.L. i l’asseguradora de la seva responsabilitat civil, l’entitat ALLIANZ RAS, ASSEGURANCES I REASSEGURANCES, impugna també les indemnitzacions establertes en la sentència, començant pels dies de baixa, argumentant que el perit Sr. Benito va dictaminar que per a les lesions de les característiques de demandant el normal serien 120 dies de període impeditiu. Com veiem i admet el propi recurrent, el perit es basa en el que és normal per a la curació d’una lesió consistent en l’amputació d’un braç, no obstant això resulta que cap control va fer del lesionat, examinant-ho en una ocasió a l’efecte d’emetre el dictamen pericial. Per contra, el mèdic forense va ser el que va seguir el curs de la lesió en el procediment penal que es va incoar, sent habitual que en tals procediments un lesionat sigui visitat contínuament pel mèdic forense al com se li aporten tots els documents mèdics que té el lesionat, per la qual cosa si el mèdic forense va dictaminar que el període d’incapacitat va ser superior, és clar que el Jutjador d’instància en acceptar tal informe no va incórrer en error algun en la valoració de la prova.

Pel que es refereix a la puntuació de la seqüela, el Jutjador pot establir la que consideri més adequada a les circumstàncies del cas, sense que tingui perquè fixar-la en la meitat entre el mínim i el màxim, per la qual cosa ha de prevaler el criteri objectiu i imparcial del Jutjador al criteri subjectiu dels recurrents.

Quant al perjudici estètic, argumenten els recurrents que si bé ha de valorar-se com a considerable i en 20 punts, no procedeix passar d’aquesta puntuació, havent de quedar reservada una puntuació superior a perjudicis molt més greus (grans cremats, paraplegies, etc.). El problema deriva que el barem no posa un límit màxim de puntuació quan es tracta de perjudicis estètics considerables. Únicament estableix que per a les situacions especials amb deformitat o cicatrius visibles importants, la puntuació es determinarà tenint en compte l’edat i sexe de la persona, així com la incidència en la seva imatge per a la professió habitual. Es valorarà també el cost de les necessàries intervencions de cirurgia plàstica reparadora. En el present cas, resulta que tant els perits com les parts, com el Jutge accepten que la pèrdua d’una braç suposa un perjudici considerable, però la discrepància s’adverteix a determinar la seva puntuació. El Sr. Víctor tenia al moment de l’accident l’edat de 49 anys, no sent el mateix a l’efecte de relacionar-se amb els altres tenir tal perjudici en l’adolescència o en la joventut, que en l’edat madura. Tal perjudici estètic no li afecta en absolut per exercir la seva professió, doncs l’afectació de tal exercici deriva de la seqüela i resulta difícil pensar que li pugui afectar per a l’exercici d’una altra professió en la qual la presència física sigui un element important, vista l’edat que té. D’altra banda, resulta que la puntuació per la seqüela segons el barem seria de 40 o 45 punts, per la qual cosa no resulta equilibrat que el perjudici estètic pugui ser puntuat en una quantitat propera als punts per seqüela, tret que realment tal perjudici estètic afecti greument a activitat laboral i personal, la qual cosa no ocorre en aquest cas. Per tant es considera excessiu els 35 punts concedits en la sentència, considerant-se més ajustats 25 punts. Això suposa que la indemnització per seqüeles es fixa en 121.968,80 euros, més el 10% de factor de correcció, la qual cosa suposa la quantitat de 134.164,88 euros.

Finalment, s’impugna el sistema seguit pel Jutjador a l’hora de fixar la indemnització, argumentant que és incorrecte sumar els punts de les seqüeles als punts del perjudici estètic, i sobre el total fixar l’import de la indemnització, sinó que ha de fer-se separadament, això és, fixar la indemnització, en primer lloc, per les seqüeles i després pel perjudici estètic, per a continuació, sumar ambdues indemnitzacions. Tal motivo no pot acceptar-se, a pesar que es base en una sentència de la Sala 2ª del Tribunal Suprem d’11 d’octubre de 2.001, doncs el sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, que s’aplica com a criteri orientatiu en la determinació de la indemnització és clar sobre aquest tema, doncs a l’apartat relatiu a la interpretació del sistema, després d’explicar com ha de fixar-se la puntuació total per seqüeles concurrents, diu que “si a més de les seqüeles permanents es valora el perjudici estètic, els punts per aquest concepte see sumaran aritmèticament als resultants de les incapacitats permanents, sense aplicar respecte a aquelles la indicada fórmula”, és a dir, han de sumar-se els punts i no les indemnitzacions resultants, d’una banda, de calcular les seqüeles i, d’altra banda, del perjudici estètic i tots els arguments que dóna el recurrent podran o no ser assumits de lege ferenda, però de lege data, la claredat del precepte és evident (SAP de Còrdova de 3 d’octubre de 2.002).

 

ACCIDENT LABORAL