La Sentència de la Audiència Provincial de Girona, de 12 Març 2002, que condemna a REPSOL per manca de mesures de seguretat a satisfer a l’accidentat la indemnització per tots els danys per EXPLOSIO DE GAS en el transcurs de la realització del seu treball en una benzinera. En concret determina que cal desestimar la pretensió que l’operari que va resultar lesionat per l’explosió produïda en les instal·lacions de les demandades, per les quals prestava els seus serveis, porti al procés a totes les persona físiques o jurídiques que d’alguna forma van intervenir en el procés de construcció de la gasolinera, per l’eventual responsabilitat que de la seva intervenció pogués derivar-se per a les mateixes, no constitueix sinó una estratègia processal destinada a implicar en les pretensions del lesionat a tercers, que donats els antecedents i circumstàncies concurrents en el procés penal anterior, que va acabar arxivant-se per no ser els fets constitutius d’infracció penal, no tenien per què ser cridats necessàriament al procés, ja que la responsabilitat independent del constructor, subcontractistes i altres implicats en la total instal·lació d’una obra d’aquesta naturalesa (gasolinera), vindria determinada per l’autonomia en l’organització, desenvolupament de l’activitat constructiva i mitjans, tant materials com a personals i tècnics, doncs en el cas que el comitente tingués participació en els treballs o part d’ells, o aquests es desenvolupessin sota la seva vigilància, adreça o supervisió (acreditatius d’una relació de subordinació), és de plena aplicació l’art. 1.903 C. c., i amb això la inqüestionable responsabilitat directa dels aquí demandats com a empresaris, derivada de l’incompliment dels deures imposats per la relacions de convivència social, de triar a les persones idònies per a la realització d’uns treballs que per la seva naturalesa són generadors de risc, i de vigilar l’activitat d’aquests quan executors materials de l’obra.

Com ja reflecteix la sentència de primera instància, res aporten a les actuacions els apel·lants sobre la suposada idoneïtat dels quals van realitzar materialment l’obra, ni consta la naturalesa dels contractes que vinculava als diferents intervinents, ni la dependència laboral o empresarial dels tècnics que van haver d’intervenir, ni com el projecte global executat, ni si va haver-hi reserves de la comitent, participació, supervisió o control d’aquesta en les obres de diversa naturalesa, tant parcials com a definitives de paleteria i d’instal·lació mecànica, que comporta la construcció de la gasolinera.

Amb tals antecedents ja coneguts pel procediment penal precedent, en el qual va romandre ignoto el motiu pel qual la dependència en què es va produir la deflagració contenia una elevada concentració de gasos inflamables que van fer explotar en connectar el demandant un interruptor elèctric, com es pot pretendre que necessàriament es cridi al procés a persones i societats que a més de desconèixer-se el seu nombre i intervenció en la construcció, no es colige la seva autonomia o independència de les empreses operadores petrolíferes, que previsiblement han mantingut una activitat d’adreça, supervisió i control en la construcció de la seva estació de servei, encara que s’hagin valgut a auxiliat d’empreses i persones diverses per a l’execució material de l’obra multidisciplinària, la subordinació de la qual als directors, especialistes, i tècnics de les operadores petrolíferes, és totalment lògica i raonable, i de no ser-ho, és als demandats, a qui correspon tal càrrega probatòria, que aquí no s’ha produït.

D’altra banda, la jurisprudència ve rebutjant, de manera absolutament majoritària, que quan existeixin o pugui haver-hi diversos responsables del fet danyós, sigui indispensable demandar-los a tots ells conjuntament; solució que tècnicament s’explica i fonamenta pel vincle de solidaritat que, segons el Tribunal Suprem, sorgeix entre els corresponsables de l’il·lícit civil, siguin-ho per virtut de fet propi o perquè responen per fet d’un altre. (SS.T.S de 10 Jul. i 30 Set. 1992 i 1 Febr. 1993 entre moltes altres).

Per això, l’acció en el present cas es dirigeix contra les empreses ocupadores del treballador, perquè la seva activitat havia d’estar desenvolupada en condicions i circumstàncies de seguretat, sense que per això hagi de demandar-se als qui directa o indirectament van intervenir en la construcció de la gasolinera, respecte dels quals els fets provats no permeten atribuir responsabilitat en ignorar-se el motiu, i no trobar-se explicació científica ni tècnica que indiqui l’origen del gas que va provocar l’explosió.

En conseqüència, ha de ser rebutjada l’excepció de litisconsorci passiu necessari, que a més la parteix apel·lant considera reforçada pel fet que la sentència considera els danys causats com a imputables al procés constructiu, ja que tal afirmació ha de ser analitzada en el context de la realitat fàctica de la qual ha de partir-se.

I aquesta realitat mostra la construcció d’una gasolinera per part de les demandades, que utilitzen en la seva execució material, empreses i particulars contractats per elles, sense que s’hagi acreditat la falta de subordinació a les empreses petrolíferes (no s’ha aportat el projecte bàsic, ni el d’execució, ni se sap qui era el seu autor, ni qui era el director de l’obra i de l’execució material, ni si seguien les consignes de les mateixes i actuaven sota la seva supervisió…); i quan l’obra està pràcticament acabada i els demandats havien pres possessió de la mateixa, després de dur-se a terme un parcial ompliment dels dipòsits de carburant per a la posada en servei de la indústria, es produeix una explosió en una dependència, que afecta a un dels treballadors de l’estació de servei, que va intentar connectar l’interruptor que engegava les bombes d’aigua.

Barrejant-se hipòtesi, són diverses les que poden esgrimir-se com a possible origen del gas condensat en la dependència, des de la qual parla de possible existència d’esquerdes en l’estructura, per les quals haurien entrat els gasos del combustible, a la d’emanacions produïdes pel material d’impermeabilització utilitzat en el dipòsit de l’aigua, o fins i tot algun efecte indirecte o estrany en les operacions d’ompliment dels dipòsits de carburant, o l’eventual existència d’alguna petita rasa per la qual pogués haver-se incorporat gas o material inflamable.

Però encara que s’acceptés que totes les hipòtesis convergeixen en un possible error en el procés constructiu, cosa que no és així, no poden quedar abstretes del mateix les empreses comitents de l’obra, quan no s’ha demostrat mai que no exercissin una funció de supervisió i control de les empreses i particulars que actuaven subordinades a la superior adreça de les mateixes i dels seus tècnics. I encara quan del procés constructiu es pogués deduir una responsabilitat conjunta, la impossibilitat d’imputació culposa a qualsevol dels intervinents, en desconèixer-se l’origen específic del gas que va fer explotar, faria possible la trucada al procés d’algun o alguns dels implicats en la construcció i no de tots, en virtut del vincle de la solidaritat que la indeterminació culposa provoca.

A partir de l’exposat, que no ve sinó a ratificar els arguments de la sentència apel·lada, solament cal rebutjar les al·legacions d’incongruència de la sentència, que s’aboquen en el recurs, puix que és evident que la sentència s’acomoda de manera essencial a les pretensions discutides i per descomptat amb ple respecte als pressupostos fàctics assenyalats per les parts, per la qual cosa no s’ha produït vulneració de l’art. 359 LEC 1881.

Qüestionada també la imputació de culpa «in vigilant o in eligendo» que fa la sentència en aplicar l’art. 1903 C. c., pretén la part recurrent mantenir la seva independència absoluta en el procés constructiu, i la correcta actuació en la selecció i encàrrec del personal implicat directament en la construcció de la gasolinera, per així exonerar-se de la responsabilitat «in eligendo i in vigilant» que motiva la seva condemna.

 

EXPLOSIO DE GAS