L’Audiència Provincial de Girona declara la imprudència d’un empresari que no va observar les mesures necessàries de seguretat en la obra que estava construint, en concret en una bastida instal·lada damunt d’una vorera, provocant l’ accident en via publica i condemnant a l’empresari a indemnitzar-la per les lesions i altres conseqüències patides per la mateixa.

En concret la sentencia argumenta que en el recurs la part demandant que va patir lesions en una accident a la via pública impugna la sentència d’instància per no haver valorat correctament la prova practicada i haver incorregut en infracció legal de l’article 1902 del CC en la interpretació jurisprudencial. Els fets es resumeixen en què la demandant va voler retirar el seu vehicle d’un aparcament d’una finca de veïns en la qual s’estava col·locant una bastida per pintar la façana. En veure que no podia sortir de la porta del garatge perquè un ferro li ho impedia i no trobar a cap operari per fer-li saber el fet, va tirar d’aquell i es va desplomar la part de la bastida que afectava l’entrada del garatge i un dels ferros de la mateixa bastida li va colpejar l’esquena causant-li lesions que més endavant analitzarem.

El jutge d’instància ja diu en el fonament jurídic quart (segon paràgraf) que l’actuació del demandat que no va senyalitzar adequadament la bastida que estava col·locant i no indica que no s’hi ha de circular per sota, es pot qualificar de negligent ja que infringeix un deure de cura destinat a evitar que pateixin danys les persones que transiten sota aquella bastida. Però malgrat aquest raonament considera que no hi ha relació de causalitat entre aquella negligència i l’accident produït per la demandant perquè l’única causa directa ha estat que aquesta senyora va estirar d’un ferro i, per aquest motiu, la bastida es va desplomar. Però aquest raonament respon a una deficient crònica dels fets. A més dels que ha reconegut el jutge, cal afegir-ne dos de decisius: l’un, que els operaris no havien avisat als veïns de manera anticipada i massiva que no es podria entrar ni sortir del garatge durant un període de temps i ni tan sols van avisar a les persones, com la demandant, que aquell matí havien introduït el cotxe en el garatge. Resulta evident que els avisos no es va fer de manera que tots els veïns en tinguessin perfecte constància del fet . Es diu que es va avisar als veïns que es trobaven en aquell moment (capa les 12 del migdia) a casa seva. Però l’altre fet més rellevant encara és que els dos operaris van abandonar el muntatge de la part de la bastida que impedia el pas al garatge i van marxar de l’obra sense ni assegurar que la bastida no cediria a cap manipulació (no estava ancorada a la façana, tal i com era previst en el projecte) ni van deixar cap avís als veïns de que estava inacabada i que era arriscat passar per sota o voler sortir del garatge. Resulta palesa la imprudència de deixar una bastida a mig muntar i sense les degudes subjeccions ni cap senyalització, per anar a dinar. Per tant, el relat dels fets que fa la sentència d’instància calia completar-lo amb els explicats ara, perquè es desprenen de les declaracions de tots els agents de policia que van anar al lloc dels fets i de les fotografies que demostren que la part de la bastida que afectava al garatge estava només en una fase molt inicial de construcció.

Això explica que la demandant, tot i fent allò que no s’ha de fer, no es pogués representar el perill que pot suposar a qualsevol persona adulta desfalcar o intentar manipular l’estructura d’una bastida. No estem en aquest cas. Estem davant el cas d’una fase molt inicial de la bastida, de la qual es desconeixia que hagués d’afectar la porta d’un garatge (cosa força insòlita i que requereix com a mínim avisar o que hi hagi algú permanentment a peu d’obra durant aquests moments), i que podia considerar-se que eren uns elements els que barraven la sortida que no eren pròpiament els integrants d’una bastida ja instal·lada.

Per tant, hem de concloure dues coses: l’una, que la causalitat adequada ha existit en el fet de deixar a mig muntar una bastida sense cap mena de subjecció de seguretat, sense cap avís o senyal de perill o sense la presència de cap persona per avisar aquelles que volessin entrar o sortir del garatge. Només perquè una persona, a la qual no se li suposa una força extraordinària o equivalent a la d’un home, pugui moure un travesser de ferro i es desplomi la part baixa de la bastida en muntatge ja denota que la causa principal fou l’actuació negligent i despreocupada de l’empresari demandat que la va deixar a mig muntar i sense cap mena de mesura de seguretat quan a més barrava el pas al garatge, per anar a dinar.

L’altra, és la que la demandant també va contribuir a la producció del resultat danyós en intentar retirar el travesser de ferro que va originar el desequilibri de la bastida en construcció la qual encara no disposava de cap element de subjecció, ni que fos provisional. Entenem que aquesta contribució al resultat danyós ha de quantificar-se en un 30 % de participació. La resta es imputable al demandat.

En conseqüència, en aplicació de la pròpia doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem (sentències 5.12.02 i 4.7.98, entre moltes d’altres) ja esmentades pel jutge d’instància, entenem que ha existit una actuació negligent i principal del demandat (en un grau de participació del 70%) en el resultat danyós i caldrà fer-lo responsable dels danys i perjudicis que a continuació analitzarem en la mateixa proporció.

Pel que fa als danys i perjudicis hem de fer notar, tal i com observa la part demandada, que les derives reclamatòries de la part demandant han estat constants. En el procés penal s’han demanat uns conceptes i unes quantitats diferents que en el procés civil. En aquest, destaca la petició d’una incapacitat parcial per a una professió que no era l’habitual de la demandant en el moment de l’accident (la d’administrativa). Respecte d’aquesta que és l’única que ens ha de servir de guia, hem de dir que no observem com acreditada cap mena d’incapacitat. Per això per aquest concepte no podem fixar-ne cap.

Pel que fa als dies d’incapacitat hem d’assenyalar els que recull l’informe forense de 10 dies d’hospitalització i 143 dies impeditius sense estada hospitalària, tal i com es reclamen. En quant a les quanties, assenyalem la de 549,60 euros pels primers i 6.384,95 euros pels segons, tal i com es reclamem i que han estat acceptades en la contestació a la demanda. En total per aquest concepte ha de percebre la suma de 4.854,18 euros (70 % de 6.934,55 euros).

Quant a les seqüeles i punts a cadascuna d’elles són les següents: a) escoliòsi dorsolumbar de 10º graus (12 punts); b) fractura falcament menor del 50 % de la 1ª vertebra lumbar (5 punts); material d’osteosíntesi en columna vertebral (7 punts); lumbàlgia lleu (4 punts) i cicatrius quirúrgiques en la regió dorsolumbar i sacroilíaca dreta que, juntament amb l’escoliòsi indicada, representen un perjudici estètic moderat, atesa l’edat i la condició femenina de la víctima (9 punts). En total, 35 punts, un cop aplicada la fórmula prevista en el barem de la llei 30/95. Això representen un total de 45.217,55 euros als quals li afegim un 10 % de factor de correcció que no ha estat contestat per la part contrària, amb la qual cosa arribem a la xifra de 49.739,30 euros, del qual n’hi corresponen el 70 % (34.817,51 euros) per seqüeles.

Pel que fa als perjudicis econòmiques per les despeses ocasionades per la contractació de terceres persones en les tasques domèstiques resulta acreditat un total de 1.939,27 euros i sense que sigui cap inconvenient el fet que ja tingués la demandant una ajudant en aquelles tasques abans de l’accident, perquè resulta evident que si va estar 153 dies impedida per a les seves tasques habituals el grau d’ajut que necessitava després de l’accident havia de veure’s incrementat de manera notable atesa la gravetat de les lesions que va patir i de la indiscutible interdicció de fer esforços que li van comportar. Tampoc resulta cap inconvenient que la contractació formal d’aquelles persones col·laboradores de la llar fos a càrrec del seu marit per raons d’impossibilitat física de la mateixa vícitima però resulta transcendental que els càrrecs bancaris anàvem al compte conjunt dels dos. Per aquest concepte li correspon la suma de 1357,48 euros (70 %).