Atribuciode l' us del domicili familiar en separacions i divorcis
Vivenda familiar. Fins quan s'atribueix a un progenitor.
D’entrada cal saber que qui s’atribueix l’ús del domicili, pel període pactat o que s’arribi a determinar, haurà de fer front a totes les DESPESES que es derivin del mateix, incloses las taxes, els impostos (contribució), quotes ordinàries de comunitat i, òbviament, els subministraments que el graven, això com caldrà que es faci càrrec a les despeses de manteniment del mateix, havent-se de pagar en funció de la quota de propietat, si és per meitats indivises, en la mateixa proporció tant la hipoteca com l’assegurança que es pugui tenir concertada sobre la vivenda.
Si els RECURSOS ECONÒMICS d’una de les parts són insuficients per satisfer tots els indicades conceptes, no vol dir que no s’hagi de lluitar per aconseguir l’ús del domicili si les circumstàncies econòmiques de l’altra part poden permetre que per via d’aliments en sentit ampli de la parella o de prestació compensatòria es pugui obtenir una quantitat complementària per ajudar al pagament d’aquelles quanties.
De la mateixa forma però, de vegades l’ús pretès pot arribar a considerar-se exagerat o inadequat en atenció a les particulars circumstàncies econòmiques de les dues parts, essent aconsellable la defensa d’un període més curt, a banda de poder-se discutir i resoldre com succeeix en uns casos, encara que siguin en una minoria dels mateixos, que els pares siguin els que surtin del domicili en els períodes que no tenen la guarda dels fills i siguin els fills els que, de manera continuada, es mantinguin en aquell domicili fins que no s’extingeixi l’ús concedit.
La llei, respecte d’aquesta qüestió, com ha de ser i succeeix sempre, prima l’acord de les parts, excepte que perjudiquessin el interès dels menors establint-se que les mateixes poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu contingut a un d’ells i que aquesta cessió temporal pot ser tinguda en compte en concepte d’aliments dels fills comuns que convisquin amb el progenitor que es beneficia d’aquest ús.
Igualment es regula per aquells supòsits en els que no existeixi acord, que el Jutge de manera PREFERENT atribuirà l’ús del domicili familiar a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta, si bé en els darrers temps s’està acotant el període que abans durava fins la independència econòmica de tots els fills.
Com excepció a l’anterior regla general, el Jutge acostumarà a atribuir l’ús de la vivenda a la part MÉS NECESSITADA des d’un punt de vista econòmic, encara que també podria ser per limitacions o condicionants físics, en els casos que la guarda fos compartida o si no tenen fills o fossin aquests majors d’edat.
I de manera encara més excepcional, el Jutge podria arribar a atribuir l’ús de l’habitatge familiar al progenitor que no té la guarda dels seus fills si és el més necessitat i el progenitor que sí té la custòdia dels seus fills pogués disposar de mitjanes econòmics o patrimonials suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
Totes aquestes diferents solucions es donaran sempre i quan el domicili pertanyi a un o als dos progenitors, però no en el supòsit que sigui de tercers, com per exemple succeeix quan correspon la titularitat als avis dels menors, doncs en aquest cas, les parts l’haurien estat utilitzant en una situació de precari, i els propietaris poden acordar la resolució d’aquesta cessió i demanant la restitució de la finca.
Com s’ha dit anteriorment, l’atribució de l’ús de la vivenda s’ha de fer amb CARÀCTER TEMPORAL, però pot ser prorrogat també de manera igualment temporal, si es demana judicialment com a mínim sis mesos abans que s’extingeixi el venciment que s’hagi determinat judicialment o mitjançant pacte de les parts.
Aquestes situacions abans explicades solen ser les habituals que es troben en la majoria de les resolucions judicials, doncs en molts casos, les parts acostumen a tenir una sola vivenda i si n’existís una altre, considerada segona residència, la seva localització pot ser prou llunyana com per establir-la com alternativa d’habitatge per qualsevol de les dues parts.
En els casos que no sigui així i que la situació econòmica i patrimonial de les parts ho permeti, el Jutge exclourà l’atribució de la vivenda que ha constituït el domicili familiar a qui tingui mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills; o si qui hauria de cedir l’ús pot compensar econòmicament de forma suficient a l’altra per què aquesta cobreixi les seves necessitats d’habitatge, o com s’ha dit, quan aquest immoble és d’un tercer i aquest en reclama la restitució.
En els supòsits que es troben de lloguer en un determinat immoble, serà el contracte qui determinarà qui s’ha de quedar en aquell domicili, doncs va ser voluntat del propietari concertar amb aquell, o es van donar les circumstàncies per què en aquell moment només signés un dels dos, però en qualsevol cas al llarg de la nostra experiència professional no hem observat mai que es produeixi una discussió i debat sobre qui s’ha de quedar una vivenda que està en règim de lloguer, doncs habitualment un o l’altre, accediran a cedir el seu ús, en no existir una inversió en aquell domicili i per tant, en no haver-se de protegir uns interessos econòmics ni patrimonials que no es donen en el supòsit d’un lloguer.
També cal afegir que, en previsió d’una potencial ruptura bé sigui en capítols matrimonials, bé sigui en una escriptura pública quan parlem d’una parella de fet, es pot pactar sobre l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge i sobre les modalitats d’aquest ús, però no seran mai eficaços aquells pactes que perjudiquin l’interès dels fills.
Aquest dret d’ús en determinats casos seria aconsellable que fos inscrit en el registre de la Propietat corresponent per salvaguardar els interessos de la part que té concedit aquell ús, davant possibles vendes que pogués fer el propietari, si la plena titularitat corresponent a l’altra part, encara que la venda estigui formalment limitada, sense el consentiment o l’autorització judicial, però podent-se dur a terme aprofitant la bona fe del tercer comprador.
També és important anotar l’ús si es preveuen embargaments de la finca per què qualsevol crèdit que vulgui realitzar el bé a través de la corresponent subhasta, sàpiga que haurà de respectar aquell dret d’ús, que igualment es podrà oposar, però havent de recórrer a un procés judicial que ens haguéssim estalviat, si no existís aquell ús inscrit.
Obligacions i Extinció de l'ús
OBLIGACIONS PER RAÓ DE L'HABITATGE
Com s’ha dit anteriorment, les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec de la part que és beneficiària del dret d’ús, mentre que les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora com pot ser la hipoteca, o les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució, és a dir, per qui figura com a part contractant amb l’entitat bancària o amb l’entitat asseguradora.
EXTINCIÓ DEL DRET D'ÚS
L’ús, fora d’alguna excepció molt comptada, mai tindrà caràcter indefinit i arribarà al moment de la seva extinció i la necessitat en determinants casos d’instar el procés de divisió de la cosa comuna, de la que parlem a l’apartat corresponent, donant-se l’extinció quan s’arriba al final del termini pactat entre les parts o quan s’acaba la guarda dels fills si és que l’ús es va concedir per aquesta circumstància.
També, però, existeixen altres motius que poden provocar l’extinció d’aquest ús, com són:
• la millora de la situació econòmica de qui és beneficiari de l’ús
• l’empitjorament de la situació econòmica de qui no és beneficiari
• el matrimoni o convivència marital de qui és beneficiari
• la mort de qui és beneficiari
• el venciment del termini pel qual es va establir
Per qualsevol dubte derivat d’aquestes qüestions que s’han plantejat anteriorment, BONET ADVOCAT és un despatx especialitzat que podrà donar cobertura i resposta a qualsevol qüestió, i podrà orientar sobre quina és la millor fórmula en el seu cas, bé sigui per romandre el màxim temps possible en aquell domicili o limitar el mateix i, especialment, provocar que al final es pugui arribar a una solució que econòmicament impliqui la mínima inversió i la protecció del màxim valor econòmic que pugui tenir el seu habitatge.
Què podem fer per Vostè
• Sabem ESCOLTAR. Tenim clar que no es poden aconseguir els objectius que el client busca sense ser receptius amb el que ens vol comunicar.
• No deixem de PENSAR. Tenim imaginació, recursos i experiència, i amb el conjunt de tot això aconseguim trobar la millor solució davant les diferents alternatives que es poden plantejar.
• Acostumem a GUANYAR. Garantir un resultat és enganyar al client. Nosaltres tenim els coneixements necessaris i una inqüestionable determinació per defensar els interessos dels nostres clients amb el propòsit d’aconseguir el millor resultat.
El despatx BONET ADVOCAT li ofereix la màxima implicació amb el mínim cost; una constant preocupació pel seu problema; una informació continuada del cas; celeritat en la resposta; eficàcia en la comunicació; i una avaluació honesta del risc, doncs el problema del client mai pot acabar essent un negoci pel professional. El seu problema passarà a ser el nostre i junts el resoldrem.
Truqui’ns i ho comprovarà.